09.18.08
Una abraçada
En general el Pau quan surt del cole, sempre be corrents cap a mi i em fa una abraçada ben forta. Són uns moments que jo disfruto molt però que m’han fet pensar que això algun dia ja no ho farà. Quan estigui a l’adolescència segurament li farà vergonya que el vegin abraçat a cap del seus pares. I m’agradaria equivocar-me, però penso que és el més normal.
Però és que en general, a la gent li costa molt demostrar els sentiments en públic. Habitualment ningú abraça a un amic per fer-li veure que l’aprecia, bàsicament es fa en un moment en que algú està patint per alguna causa, i tot i això a vegades la cosa es queda en una encaixada de mans.
Doncs serveixi aquesta entrada per a que tots els que la llegiu rebeu una abraçada virtual ben forta.
09.06.08
Tot temps passat fou millor?
Doncs crec que la resposta a la pregunta, evidentment dependrà de a qui li facis. La reflexió ve donada pel CD del Miliki, “a mis niños de 30 años” que vaig comprar d’oferta fa un parell de dies. M’he passat aquets dies cantant les canços mentre anava en cotxe i disfrutant com un nen. També les hem cantat amb el Pau i ens ho hem passat pipa. Desgraciadament, tinc la sensació de que avui els nens ja no senten aquest tipus de cançons i amb 8 anys ja senten a cantants que quan nosaltres erem petits, es consideraven per a adolescents.
I potser que sigui millor així, però no em trec del cap, la idea que darrera de tot això, hi ha la industria discogràfica que el que busca és fer diners sense importar-li gens altres consideracions. I tot i que els pares tinguem la opció de poder posar aquests discos als nostres nens, la TV, la publicitat i els mitjans en general, van en contra nostre.
En tot cas, disc recomanable per a tots els que tingueu nens, i si sou de la generació dels 70, també si no en teniu, doncs segur que gaudireu molt.
09.03.08
Córrer no val la pena
Aquest estiu anant cap a la vall d’Ordesa, anavem per una de les típiques carreteres de montanya en las que avançar és cosa de bojos, quan ens vam trobar el típic camió que va poc a poc. Evidentment, vam baixar la velocitat a uns 30/40 Km/h per posar-nos darrera d’ell. El conductor del camió a la poca estona en una recta amb força visibilitat, va gairebé frenar el seu vehicle, i ens va donar pas a tots els cotxes del darrera, un gran gest per part seva, així que el vam avançar i vam tornar a córrer a uns 60/70 Km/h. Als 10 minuts, vam parar doncs el peque tenia ganes de fer les seves necessitats. No van passar ni 3 minuts que el camió ens va avançar de nou.
Conclusió: No val la pena córrer, en tot el trajecte d’una hora, com a molt haguessim guanyat 5 minuts. Molt sovint avancem per la sensació d’anar lents, però estic convençut que si comparessim risc amb temps guanyat, ens la jugaríem molt poques vegades.
